Greyfriars Bobby: el gos més fidel del món

La història d'en Greyfriars Bobby és d'aquelles que perdura en el temps, que es romantitza, i que dilueix totalment la línia que separa la llegenda de la realitat. Més de 150 anys després, la vida d'aquest skye terrier segueix emocionant a tothom que s'atansa al cementiri de Greyfriars, on molts dels visitants deixen un petit pal, joguines per gossos o flors, sobre la tomba d'aquest cèlebre gos, com a petit homenatge al protagonista d'aquesta commovedora història de fidelitat i devoció.

El relat original del Greyfriars Bobby

Traslladem-nos el 1850, a Edimburg, en plena transformació urbana deguda a l'execució de la segona fase de la construcció del New Town victorià. En John Gray s'instal·la a la ciutat juntament amb la seva dona i el seu fill. S'allotgen en un hospici, i per no haver de treballar-hi com a permuta, entra a la policia d'Edimburg com a sereno. En John fa el seu torn acompanyat del seu inseparable gos, en Bobby.

Uns anys més tard, el 15 de febrer de 1858, en John mor de tuberculosi i és enterrat al cementiri de Greyfriars. Des de llavors, en Bobby es passa el dia ajagut sobre la tomba de qui havia sigut el seu cuidador.

Ben aviat, tal com diuen documents de l'època, en Bobby es converteix en una figura coneguda pels voltants del cementiri de Greyfriars, sent alimentat i rebent aixopluc per part dels veïns de la zona. Tant és així, que el sergent Scott del cos dels Enginyers Reials l'acostuma a rebre el dinar coincidint amb el One O'Clock Gun, un canó que es dispara diàriament a la una del migdia des del castell, ben a prop del cementiri. Això fa que, des del 1862, l'aparició del Greyfriars Bobby a la taverna d'el John Traill, Traill's Temperance Coffee House, just després de disparar-se el canó, sigui un petit espectacle que atreu molts visitants.

John Traill i la seva família, amb en Bobby de Greyfriars

Patterson, W. G., 1868

El 1867 s'introdueix a Escòcia una nova normativa sobre la tinença de gossos, a causa d'un gran augment del nombre dels que no tenen casa o amo. Aquesta norma obliga a registrar-los oficialment i suposa el sacrifici dels que no n'estiguin. Com que en Bobby no té amo, la seva vida perilla. Per sort, en aquest moment la història del nostre amic pelut és ja tan coneguda que una de les figures públiques més eminents de la ciutat, Sir William Chambers, Lord Provost d'Edimburg, paga la llicència i compra un collaret pel Greyfriars Bobby, que encara es pot veure avui en dia al Museum of Edinburgh.

Amb 16 anys, el 1872, en Bobby mor i és enterrat just a l'entrada del cementiri i tan a prop com és possible d'en John Gray, en terreny no sagrat.

Un any després, la baronessa anglesa Angelia Georgina Burdett-Coutts finança la construcció de la Greyfriars Bobby Fountain, una font de granit coronada per una estàtua de bronze de mida real d'en Bobby, erigida just davant del cementiri de Greyfriars. És el monument més petit d'Edimburg classificat com a monument d'interès històric. I tocar-li el nas no porta bona sort, així que si hi aneu, no cal que ho feu, que només malmetreu l'estàtua.

El 13 de maig de 1981 s'erigeix una nova làpida de marbre, i el 2021 s'inaugura una estàtua per commemorar el 150è aniversari de la mort d'en Greyfriars Bobby, dins el cementiri i prop de l'església de Greyfriars.

Estampa d'albúmina de plata (1865),

suposadament d'en Greyfriars Bobby

La vida del Bobby s'ha plasmat en diferents llibres i pel·lícules:

• The True Story of Greyfriars Bobby (1902), de Henry T. Hutton.
• Greyfriars Bobby (1912), de Eleanor Atkinson. Parteix de la versió que diu que el John Gray era un pastor conegut com a Auld Jock.
• Greyfriars Bobby: The True Story of a Dog, pel·lícula de Walt Disney basada en el llibre anterior.
• Greyfriars Bobby, una altra pel·lícula, estrenada el 2005, i protagonitzada per James Cosmo i Christopher Lee. Va generar polèmica perquè el Bobby era representat per un West Highland Terrier i perquè un dels personatges més importants de la vida d'en Bobby, en John Traill, propietari de Traill's Temperance Coffee House, no apareix al film.

Controvèrsies

Amb el pas del temps, la història d'en Bobby es va convertir en tema habitual de conversa entre els habitants d’Edimburg que coneixien la història, amb articles al diari The Scotsman, o ciutadans publicant cartes al director explicant que havien conegut al Bobby però donant versions oposades de la història. Fins i tot a l'Ajuntament d'Edimburg hi havia discussions aferrissades entre els mateixos regidors.

Una de les discussions habituals era la identitat d'en John Gray. Durant els anys en els quals van succeir els fets, sembla que a Edimburg hi havia dos John Gray: el sereno, i un pastor que visitava sovint Edimburg per assistir als mercats de la ciutat, un d'ells ben a prop del cementiri de Greyfriars. En John Gray pastor va morir, sobtadament, en una de les visites a la ciutat, però va ser enterrat en un altre cementiri d'Edimburg.

Un dels defensors del John Gray pastor era, justament, en John Traill, que explicava que en Gray visitava sovint la seva taverna; però la realitat és que en Traill va obrir la taverna 4 anys després de la mort d'en Gray.

La veritable història d'en Bobby?

La investigació més profunda l'ha fet en Jan Bondeson, que el 2011 va publicar Greyfriars Bobby: The Most Faithful Dog in the World.

En aquest llibre, explica com a l'Europa del s. XIX hi ha documentats més de 60 gossos "de cementiri", gossos alimentats pels visitants i conservadors dels cementiris per cuidar-los i oferir-los-hi un lloc segur. Els veïns dels cementiris s’entristien veient els gossos esperant als seus amos, així que ells mateixos els cuidaven, els hi feien companyia, i, a més a més, tenien una bona història per explicar.

En el cas del Bobby, segons en Bondeson, es tractava d’un gosset que rondava pels voltants de l’hospital Heriot i que havia esdevingut una petita molèstia pel jardiner de l’hospital, que va decidir portar-lo fins al cementiri de Greyfriars. Ben aviat, el nostre pelut va convertir-se en el company ideal d'en James Brown, conservador del cementiri, que l'alimentava per tal de tenir-lo al seu costat.

A alguns visitants del cementiri els va agradar la idea de veure-hi al Greyfriars Bobby, pensant que era allà com a mostra de lleialtat cap al seu amo difunt, i li van aconsellar a en James que s'inventés un relat sobre el gosset. I sembla que va tindre èxit, ja que després de la publicació al diari The Scotsman d'un article sobre la història del Bobby, les visites al cementiri de Greyfiars van augmentar vertiginosament, amb persones vingudes d'arreu d'Escòcia i Anglaterra.

En Jan Bondeson creu que el Bobby original devia morir entre maig i juny de 1967 i que va ser substituït per un altre gos més jove. Partint de les imatges existents, diu en Bodeson que es pot apreciar un canvi d’aspecte del nostre amic pelut: mentre que el primer era un mestís amb aspecte cansat i vell, el segon era un Skye Terrier amb una presència més juvenil, que anava corrent pels voltants del cementiri i que s'esbarallava de tant en tant amb altres gossos de la zona. Aquestes dades també explicarien la longevitat de la vida d’en Bobby, 16 anys, davant els 10-12 anys que solen viure els skye terrier.

Les bones històries són això, bones històries

La història d'aquest petit sky terrier és tan romàntica i està tan arrelada a la ciutat d'Edimburg i a l'imaginari dels seus habitants, que els interrogants que l'envolten, siguem sincers, no preocupen a ningú.

És la força de les llegendes, que són més grans que tots nosaltres, i que fan que en Bobby de Greyfriars segueixi sent el gos més fidel del món.