Hi ha històries que semblen tretes d’una pel·lícula, d’aquelles que et fan aguantar la respiració i, al final, et fan saltar una llàgrima. Aquesta n’és una. És la història d'en Cooper, un golden retriever d’Irlanda del Nord la lleialtat del qual va desafiar la lògica i la distància. Abandonat a quilòmetres de tot el que coneixia, en Cooper va caminar durant 27 dies, travessant turons, pobles i camins freds, guiat només pel seu instint i l’esperança de tornar al que alguna vegada va considerar la seva llar.
L'abandonament injust d'en Cooper
En Cooper havia format part d’una família que, per raons desconegudes, va decidir desfer-se’n. No el van deixar a prop, sinó lluny, en un indret estrany sense olors que li resultessin familiars. Per a molts gossos, això hauria significat resignació i por. Però en Cooper no era un gos qualsevol: el seu cor li deia que havia de tornar, i el seu nas i la seva memòria es van convertir en brúixola.
L’abandonament d’animals, malauradament, no és un fet aïllat. Hi ha qui creu que deixar un gos lluny és “donar-li una oportunitat”, però en realitat és condemnar-lo a sobreviure tot sol. En Cooper, en canvi, es va negar a rendir-se.
El viatge impossible d'en Cooper
Durant gairebé un mes, aquest golden retriever va recórrer uns 65 quilòmetres per camps, carreteres i turons. Va esquivar cotxes, va travessar rierols i va evitar persones que haurien pogut atrapar-lo sense delicadesa. Alguns grangers el van veure de lluny, prim i desconfiat, però no van aconseguir apropar-s’hi: en Cooper, espantat, corria cada vegada que algú intentava acostar-se.
La travessia no va ser fàcil. Va haver-hi nits fredes i pluges que el van deixar xop. De vegades trobava tolls per beure, altres vegades continuava amb l’estómac buit. El seu pelatge, abans brillant, es va començar a embullar i a embrutar. Però mai va perdre el rumb: el seu instint el guiava, pas a pas, cap a les olors familiars de la seva antiga llar.
Un nou començament per a en Cooper… i una altra fugida
Finalment, exhaust i famolenc, en Cooper va aparèixer a Dungannon, una localitat propera al lloc on havia viscut. El personal de l’organització Lost Paws NI el va trobar voltant i el va ingressar per cuidar-lo. Allà va rebre menjar, aigua i una nova oportunitat.
Va ser aleshores quan en Nigel, un fotògraf local, el va conèixer. En Nigel ja tenia una golden retriever anomenada Molly i va pensar que en Cooper podria ser el company perfecte per a ella. L’adopció semblava un final feliç: una nova casa, un germà de quatre potes, una vida segura.
Però en Cooper encara arrossegava el seu passat. Tot just arribar a la casa d’en Nigel i obrir la porta del cotxe, va sortir disparat. L’home, sorprès, va intentar atrapar-lo, però el gos va desaparèixer entre els carrers. Així va començar una nova recerca.
En Nigel no es va rendir: va publicar missatges a les xarxes socials, va contactar grups de rescat com Pets Lost and Found Mid Ulster i va penjar cartells per tota la zona. Cada dia que passava, les esperances disminuïen una mica més, però alhora creixien les mostres de solidaritat: desconeguts van oferir ajuda, van fer batudes nocturnes i van compartir la seva foto. Mentrestant, en Cooper continuava caminant.
El rastre de l’instint d'en Cooper
Vint-i-set dies després, una trucada va retornar l’esperança: havien vist en Cooper a Tobermore, el mateix lloc on havia estat abandonat. El gos havia tornat exactament al punt on tot havia començat. Estava prim, brut i esgotat, però viu. Havia perdut pes, tenia el pelatge embullat i necessitava un bon bany calent, però estava fora de perill.
En Nigel el va recuperar i, aquesta vegada, va prendre precaucions addicionals per assegurar-se que en Cooper no tornés a escapar-se. El gos va començar a menjar petites racions per recuperar forces i, a poc a poc, va aprendre a confiar que, ara sí, aquella seria la seva llar definitiva.
* Fotografia de JacLou- DL
La lliçó de Cooper
Històries com la d’en Cooper ens recorden la fidelitat extraordinària dels gossos. Tot i haver estat abandonat, el seu instint el va empènyer a tornar al lloc que recordava. No entenia el rebuig, només coneixia l’amor i la lleialtat que defineixen la seva espècie.
En Nigel, en parlar amb els mitjans, va admetre que gairebé havia perdut tota esperança, però que el rescat d’en Cooper li va retornar la fe en la bondat humana. Organitzacions de rescat, veïns i desconeguts es van unir per trobar un gos que ni tan sols coneixien.
Avui, en Cooper viu amb en Nigel i la Molly a Tobermore. Està sa, fort i, sobretot, estimat. La seva història s’ha compartit milers de vegades a les xarxes socials, emocionant persones d’arreu del món i recordant-nos que els gossos no són només mascotes: són companys de vida, capaços de gestes d’amor i perseverança que ens deixen sense paraules.
Un recordatori de lleialtat d'en Cooper
En Cooper no va caminar només 65 quilòmetres. Va travessar la traïció, la por i la fam. El seu viatge és un testimoni de la força del vincle entre un gos i la seva llar, encara que aquella llar ja no el mereixés. La seva història és també un avís: abandonar un animal no és només un acte cruel, és una prova que encara ens queda molt per aprendre sobre responsabilitat i cura.
Però en Cooper va trobar el seu lloc. Gràcies a la compassió d’un home i a l’esforç de tota una comunitat, avui dorm tranquil, sense necessitat de fugir ni de buscar. La seva travessa va acabar, però el missatge que deixa continua caminant: els gossos mai deixen de creure en nosaltres.
* Les imatges mostrades no són d'en Cooper
* Fotografia principal de Stefan Stefancik